Em pintaria la cara de blanc,
i em passejaria, tranquila, per la Parellada.
Potser, així, veuria, en les cares dels altres,
allò que no hi sé veure encara que ho vulgui.
Com una gran mentida, molt gran i grandiosa.
Com alguna cosa tarada, que fa ensopegar.
Així em dirien, "hola maca, tu maca, que sola que vas!"
I els diria, "jo, jo només vull passejar!"
Un sonet té quatre estrofes: de quatre versos, els dos primers;
de tres, els dos darrers, l'últim, el més maco per collons.
Així ho diu la viquipèdia, ara ho buscava per no errar.
M'hi han contat de rius i llegendes, de llacs i muntanyes,
m'hi han saludat al passar, amb rialles que fan de bon assajar.
Gent com tu, que fas goig de veure caminar. I tot això, on va passar?