Entro hores.
Subtil, l'aire s'escola per sota la porta.
Entren i surten, la gent.

Un gir a l'esquerre,
la cosa més bella
una capseta xinesa
que hi guardo, preciosa,
el teu misteri.

A LA FEINA

Entomo la meva ànima:
Treballar i tenir mal de cap
són fruit de la mateixa història.
Ella ha après que cal vèncer;
jo aprenc que em sé deixar vèncer.

Falten anys perquè s'acabi,
uns quants encara en falten.

En fa molts que ja no escric,
en fa molts que ja no canto.

És quan dormo que hi veig clar;
torno a començar.

Sóc un arbre.
Les meves mans,
els meus dits,
les branques
que el vent remou.
Plantada a terra
em debato debades
quan em miren.
Una dona
amb sabates de taló
desfà les ceres
i els nens fan tard
a l'escola.
I la mestra pregunta:
- I què els ha passat?
Les mares
no responen,
no responen,
no responen.

Voldria un somriure ben lliure,
un bes sincer, lleuger;
un gest altiu, gens escadusser.
Que ens estiméssim sempre,
com dos ocellets dins el niu.

Avui que la nit és clara

Si poguéssis fer-me entendre, sense perdre el teu nom,

potser així aconseguiríem:

"Ets a la riba descalça,

i és el riu que corre avall..."

Però sóc feliç de trobar-te.

Si tot fos tan fàcil! i qui diu que no ho sigui.

Sense contemplacions, només les ganes boges

de tenir-te al meu costat, i cada cosa en el seu lloc.

I la nit que dorm tranquila,

i la veu callada i clara del llit que espera albades.

Perquè poguem dormir i recuperar-nos

de tant de cansament, que ningú gosa parlar-ne.